Autocompassió: cultivar una mirada amable cap a un mateix té un efecte expansiu cap als altres

Aquests dies es parla molt de la compassió. I és emocionant, perquè significa que alguna cosa s’està movent en el nostre món interior i col·lectiu. No deixa de ser un fenomen curiós, ja que el terme compassió sonava una mica arcaic i semblava destinat a caure en desús. Però, des de fa ja alguns anys, ha anat prenent un nou significat i allunyant-se de l’antiga connotació judeocristiana que ha modelat la nostra cultura durant segles.

En aquesta visió antiga, la compassió es confonia amb la llàstima, situant la “persona compassiva” en un lloc de superioritat moral sobre “qui pateix”. S’entenia com una mena de pietat distant, com un gest de dalt cap a baix. Tanmateix, en el seu origen —i com encara es conserva en la tradició anglosaxona, de la qual estem tan impregnats—, compassió prové del llatí com (‘amb’) i pati (‘patir’), de manera que compassió significa “patir amb”. Ni més ni menys.

No significa salvar ningú, ni resoldre-li la vida a l’altre, ni situar-se per sobre. Significa ser amb l’altre en allò que fa mal, romandre al costat de la seva experiència sense fugir, sense imposar, sense jutjar. La veritable compassió ens recol·loca en un lloc preciós i revolucionari: el de la nostra humanitat compartida. Quan algú pateix, podem sentir el seu patiment perquè coneixem aquest territori.

Totes i tots, en algun moment, hem necessitat que algú ens donés la mà per travessar certs paisatges difícils. I, enmig de tant dolor, la mà de l’altre —la seva presència compassiva com a punt de suport— té sentit. És connexió. És esperança. La humanitat compartida no és sentimentalisme: és l’acte d’atrevir-nos a prendre consciència, encara que sigui per un instant, que “jo podria ser tu”. Ens recorda que tots anhelem el mateix: estar bé, sentir-nos a resguard, saber que no estem sols; sentir-nos acceptats, compresos i tinguts en compte, fins a tornar a tocar terra ferma.

Tanmateix, practicar la compassió no significa fusionar-nos amb el dolor de l’altre. Si ens perdem en el seu patiment, deixem de ser d’ajuda, deixem de ser suport. D’altra banda, si oferim compassió des del sacrifici, sense límits i sense autocura, no estem practicant la veritable compassió, ja que no tenir-nos en compte a nosaltres mateixos —les nostres necessitats— no ens honra ni honra l’altre.

És important veure aquí la diferència entre empatia i compassió, ja que de vegades es poden arribar a confondre, però no són el mateix. L’empatia és sentir el que sent l’altre, gairebé com si fos propi. S’activa gràcies a les neurones mirall i és un primer pas cap a la pràctica de la compassió. Però, sense l’entrenament adequat, l’empatia ens pot deixar esgotats, sense energia. La compassió, en canvi, també és sentir amb l’altre, però va més enllà: sorgeix d’un desig d’alleujar, d’acompanyar i de “ser roca per a l’altre”. Per això, el que sovint s’anomena “fatiga per compassió” és, en realitat, cansament per empatitzar sense eines.

La compassió autèntica no desgasta: prové d’un amor consolidat en la persona que sap sostenir-se a si mateixa i que, per tant, és capaç de sostenir els altres. En aquest sentit, l’autocompassió també està íntimament lligada a la resiliència, que és la capacitat d’adaptació, de recuperació i de seguir endavant quan la vida es torna difícil. Tot i que, encara avui, la nostra cultura sembla assumir que ser resilient consisteix a ser una persona dura o que porta els seus esforços al límit, cada vegada més estudis confirmen que ser amable amb un mateix és un dels pilars més poderosos per desenvolupar una actitud resilient davant la vida.

En definitiva, la condició fonamental per a l’exercici de la compassió és, primer, l’autocompassió: “Posa’t la mascareta d’oxigen abans de posar-la a l’altre”.

El camí cap a l’autocompassió

No practiquem l’autocompassió per sentir-nos millor; la practiquem perquè no ens sentim bé. El cultiu de l’autocompassió ens convida a fer una pausa. Ens insta a dirigir la mirada cap endins i a fer-nos la pregunta: com estic? I, tot seguit, què necessito? Probablement, la majoria de les persones diria que aquesta pràctica s’acosta massa al que entenem per “egoisme” (un altre concepte heretat de la nostra cultura judeocristiana, que va de la mà de la culpa). Però res més lluny de la realitat: ben entesa, l’autocompassió significa haver pres consciència que la relació més important de la nostra vida és, sens dubte, la que tenim amb nosaltres mateixos.

La investigadora experta en autocompassió Kristin Neff ens diu que hi ha tres vies d’accés al cultiu de l’autocompassió:

• La primera és cultivar la presència compassiva amb un mateix. Això significa convertir-nos en observadors dels nostres propis pensaments i emocions, sense jutjar-nos, acollint-nos amb tendresa amb tot allò que portem dins. Explora: com em sento?, què diuen les veus de la meva ment?
• La segona via consisteix a reconèixer la nostra humanitat compartida. Ens recordem suaument que el patiment forma part de la vida. El dolor aïlla, ens fa sentir separats de la resta, incompresos… quan, en realitat, tots patim. Recorda: tots estem aquí aprenent, tots ens equivoquem i tots mereixem amor i comprensió.
• I la tercera via consisteix a tractar-nos amb amabilitat: ens permetem tota la comprensió i tota la cura que necessitem. Triem dir-nos a nosaltres mateixos allò que diríem a una bona amiga o amic en la nostra situació. Reflexiona: què és el que més necessito sentir en aquests moments?

El que l’autocompassió NO és

No és sentir llàstima cap a un mateix ni és un posicionament victimista. La narrativa victimista mira cap enfora buscant culpar; l’autocompassió mira cap endins amb honestedat i cura. En aquest sentit, l’autocompassió promou l’autoconeixement i la responsabilitat emocional. Per tant, és el contrari de la indulgència. Es tracta d’aprendre a conviure amb totes les nostres parts, amb les nostres llums i ombres, des de l’amabilitat: sense culpabilitzar, sense avergonyir, sense jutjar… però sense deixar de créixer.

Tampoc és “positivitat tòxica”; és fer espai per a allò humà, donar cabuda a totes les contradiccions que existeixen en el nostre interior: confiança i por, grandesa i inseguretat, èxit i error. No es tracta de dir-nos “tot està bé”, sinó de reconèixer: “això fa mal, i tot i així em sostinc”. Quan deixem d’identificar-nos amb el nostre dolor i comencem a posicionar-nos en el lloc de la presència que som, ens fem capaços de sostenir aquest dolor i d’atendre’ns amb amabilitat, des de la no-reactivitat.

Per què a vegades és tan difícil practicar l’autocompassió?

La compassió té arrels evolutives: depenem de l’amor per sobreviure. Durant els primers anys de la nostra vida som éssers completament dependents: busquem la mirada de comprensió i d’afecte en els nostres cuidadors perquè això, al seu torn, ens dona sentit de pertinença. Sentim que som mereixedors d’amor i, per tant, pertanyem. Quan aquest amor és condicional, aprenem a protegir-nos a través de la crítica interna, el perfeccionisme, la desconnexió emocional o la necessitat de validació externa.

Per això, quan comencem a tractar-nos amb amabilitat, les ferides “encapsulades” poden començar a fer mal. La clau és anar a poc a poc, sempre amb suavitat. Fins i tot quan no podem tractar-nos bé, podem oferir-nos compassió per no poder fer-ho.

Dit això, i arribats a aquest punt, cal afegir que l’autocompassió té dues vessants: l’autocompassió tendra i l’autocompassió ferma. La primera és la part de nosaltres mateixos que ens acull, ens calma i ens abraça des de dins. És la que ens diu: “T’escolto, et comprenc, t’acullo. Descansa, estic amb tu”.

La segona és la part de nosaltres que sap protegir-se i que detecta quan un límit ha estat sobrepassat. Aquesta part està molt connectada amb els senyals que el cos ens dona i ens guia a posar límits encaminats a preservar la nostra integritat física, mental, emocional i espiritual. En altres paraules, és la guardiana de la nostra dignitat, entesa com a autorespecte. L’autocompassió ferma diu: “Les meves necessitats també importen”, “Dir no també és una expressió d’amor”, “Prioritzar-me és legítim i puc fer-ho sense culpa”.

Un nou paradigma social: cap a una cultura de la compassió per a tothom

Com a humanitat, ens trobem en un moment històric en què, malgrat el caos i la incertesa en què vivim, anem transitant lentament d’un paradigma centrat en l’eficiència, la productivitat i la separació cap a un nou paradigma basat en la compassió, la interconnexió i la dignitat humana.

Els moviments socials de les darreres dècades contenen un missatge comú i una demanda profunda cada vegada més contundent: “Mira’m com a ésser humà”. La compassió dirigida cap a un mateix, cap a les persones del nostre entorn i cap a la societat i el món en general aporta una nova mirada que, al seu torn, promou una acció transformadora en la manera com ens tractem i tractem el món.

Allò micro exerceix una influència directa sobre allò macro. La cultura de la cura comença en un mateix i es fa extensible als altres. Des d’aquesta perspectiva, podríem dir que la pràctica de la compassió i l’autocompassió representen un compromís ètic amb la vida. No estem parlant només d’una eina per a la gestió emocional, sinó d’una manera d’estar al món, d’un llenguatge universal.

No se m’acut millor manera de finalitzar aquest article que amb una cita de Paul Gilbert, que captura a la perfecció l’essència d’aquest concepte tan senzill com revolucionari:

“La compassió no consisteix únicament a ser amable o suau i, certament, no és una debilitat. És una de les declaracions de fortalesa i d’humilitat més importants que poden donar-se entre éssers humans. La compassió és difícil i poderosa, és contagiosa i influent. I, de manera crucial, potser és l’únic llenguatge universalment reconegut amb la capacitat de transformar el món”. Paul Gilbert

Bea Betancourt, agent d'Atenció Espiritual de l'Hospital SJD Barcelona