Vés al contingut

«Per tenir comunitats resilients necessitem comptar amb els agents socioeducatius»

7 min

Compartir

Aquest contingut es va publicar originalment a SOM Salut Mental 360º el dia 30/11/2023. Podeu veure l'original en aquest enllaç.

Dra. Carme Montserrat Boada, catedràtica de Psicologia Social i investigadora en infància, joventut i comunitat

Carme Montserrat Boada és catedràtica de Psicologia Social a la Universitat de Girona i, a més, és mestra i pedagoga. En aquest centre universitari, on és investigadora i docent des de fa més de 20 anys, lidera el grup de recerca Liberi (Grup d'Investigació en Infància, Joventut i Comunitat), en què dirigeix el projecte “Infants, joves i comunitats resilients: identificació i anàlisi de pràctiques socials i educatives des d'una perspectiva multidimensional i interseccional per fer front a la pandèmia. A partir de la identificació i anàlisi de les pràctiques resilients sorgides durant l'estat d'alarma de la covid, han elaborat una guia d'avaluació que proporciona als diferents agents socioeducatius de la comunitat mesures d'avaluació i promoció de processos de resiliència comunitària en situacions d'adversitat.

En aquesta conversa parlem amb ella sobre els resultats de la seva recerca per promoure comunitats resilients que, més enllà de les habilitats de gestió socioemocional individuals, ens permetin afrontar millor les adversitats i dificultats, especialment de la població més jove. 

Com defineix la resiliència comunitària? Com n’és d'important per a la generació actual d'adolescents i joves?

«El terme resiliència té moltes definicions i enfocaments diferents. Normalment es coneix la resiliència des d'una perspectiva més individual, de com l'individu és capaç de superar situacions adverses i que no deixin danys a mitjà o llarg termini, però el concepte de resiliència comunitària va més enllà de la qüestió individual. Nosaltres parlem de comunitats resilients com aquelles que són capaces de disposar, desenvolupar o implicar diferents recursos, no només personals, sinó també del context social i comunitari que siguin útils per afrontar situacions i ambients que estan molt caracteritzats per l'adversitat o la dificultat. Per exemple, el cas de la pandèmia va ser clar. Per tant, es tracta de mobilitzar no només recursos personals sinó també recursos que estiguin en el context social i comunitari».

En el marc del projecte que dirigeix Infants, joves i comunitats resilients: identificació i anàlisi de pràctiques socials i educatives des d'una perspectiva multidimensional i interseccional per fer front a la pandèmia han elaborat una guia en què proposen als diferents agents socioeducatius de la comunitat mesures d'avaluació i promoció de processos de resiliència comunitària en situacions d'adversitat. En què consisteix aquesta guia? Quines mesures destaquen?

«Aquesta guia és el producte final del procés de recerca de projectes i pràctiques que durant la pandèmia podíem caracteritzar com a pràctiques resilients des de la perspectiva de la resiliència comunitària. Es van recollir dades quantitatives i qualitatives de nens i nenes, joves, professionals, entitats i administracions que durant la covid havien dut a terme aquests projectes o pràctiques. Amb tot això es va elaborar un model d'anàlisi de pràctiques resilients amb l'objectiu d'ajudar a fomentar la creació de projectes, pràctiques o programes de promoció de la resiliència comunitària o d’anàlisi de programes existents per veure si s'està promovent aquesta resiliència. Aquest model és una guia pràctica en format llista de verificació que té 20 indicadors englobats en tres grans dimensions: l'acompanyament i la personalització, la dimensió de l'acció col·lectiva – capital social, i la dimensió de comunicació.

En la dimensió d'acompanyament i personalització hi ha 9 indicadors que tenen a veure amb: si el programa contempla el suport emocional des de la família o les amistats (durant la pandèmia els nens i nenes sobretot van valorar haver rebut suport emocional i els que no el van rebre els hauria agradat rebre aquest suport emocional); si el programa té espais de suport, orientació i guia perquè es fomentin diferents tipus de suport, a part de l'emocional, el social o l'instrumental; si el programa es fa en benefici de fomentar l'equitat; si contempla espais per a la interacció social (molt emfatitzats també durant la pandèmia); si hi ha accions per fomentar itineraris personals que tinguin a veure amb l'aprenentatge però que siguin flexibles i que estiguin connectats amb el context; si afavoreix i reconeix la diversitat; si afavoreix la reflexió sobre el propi aprenentatge; si identifica quins són els interessos i les necessitats de les persones que formaran part d'aquest programa; i, finalment, si es fomenta la participació activa.

En la dimensió d’acció col·lectiva i capital social parlem de l'existència d'aliances, treball en xarxa, coordinació de serveis, projectes col·lectius, xarxes de suport i ajuda mútua, cultura participativa, l'accés i l'ús a recursos, equipaments i serveis, com s'activa la xarxa associativa o quins són els rols facilitadors de lideratges.

En la dimensió d’accions de comunicació parlem sobre si la comunicació arriba a tothom i amb diversitat de vies de comunicació (durant la covid hi havia canals d'informació en línia, però no arribava a persones sense accés a internet); com d'adaptables i accessibles són aquests suports comunicatius; si la comunicació contribueix a generar col·laboració; i, finalment, l’agilitat, la fluïdesa i el feedback d’aquesta informació».

De l’estudi es desprèn que els joves que estaven vinculats a entitats de lleure i activitats culturals i esportives abans del confinament, aquestes van suposar un suport emocional important durant aquest període. Quin pes tenen aquestes entitats com a agents educatius? 

«Cal tenir-les en compte, sobretot quan veiem que arriben aquestes situacions d'adversitat. Per a molts nens i nenes, l'escola va desaparèixer i els va quedar el fet de pertànyer a una xarxa associativa o el fet de poder gaudir ja prèviament d’activitats esportives o culturals, entre d’altres, fora de l’entorn escolar, que en aquell moment va tenir moltíssima importància. És important l'existència d'aquestes vinculacions prèvies, perquè si les has de construir en el moment de l'adversitat és molt més difícil que si ja les tens i hi pots recórrer».

Quin és el rol del món socioeducatiu, tant de l'educació formal com informal, a l'hora de contribuir a generar la resiliència d’adolescents i joves?

«És important entendre, d'entrada, aquest concepte més ampli de l'educació, que no només se cenyeix a l'àmbit escolar. Tots aquests espais socioeducatius poden ser una font d'aprenentatge, de vinculació i de suport econòmic, instrumental i social igual d'important que el marc escolar. Aleshores, l'existència i la vinculació amb aquests espais tindrà moltíssim pes. Per a alguns nens o nenes pot tenir un pes complementari al que té l'escola i, per a d’altres, al revés: hi haurà èpoques de la seva vida en què tindrà un pes més important fins i tot que el que pugui tenir el centre escolar».

Els agents socioeducatius són un suport fonamental per a adolescents i joves

Quin rol té la família per a les comunitats resilients?

«Durant la pandèmia la família va tenir un paper importantíssim, i els infants així ho reconeixen. Quan se'ls donava un llistat de quines persones els havien ajudat més durant la pandèmia, la família i, especialment, la mare, estava en primer lloc. Tot i això, no tots els infants van tenir aquest suport familiar. Molts es van quedar bàsicament amb el suport de la família. Sobretot els primers moments del confinament, perquè l'escola i les entitats no sabien encara com actuar o com podien arribar als nens i nenes o als joves. La família era allà i era la font de suport emocional, instrumental o informacional. Però hi havia infants que no tenien aquest suport, perquè potser els pares treballaven tot el dia fora de casa, i hi va haver infants que es van sentir molt sols. Quan, per les circumstàncies que siguin, la família no dona aquest suport, moltes vegades els serveis socioeducatius tenen un paper principal».
 

Una de les conclusions de la investigació és que durant el confinament no es va tenir gens en compte, o ben poc, l'opinió dels adolescents i joves. Quina importància té per al seu benestar comptar amb la seva veu i fer-los participar?

«Si no comptem amb la seva veu, no sabem com contribuir al seu benestar. És a dir, no podem entendre què és el que pot contribuir a aquest benestar si ells no ens ho diuen, de manera que difícilment contribuirem de debò al seu benestar. Per tant, és importantíssim comptar amb la seva participació, amb la seva veu, amb la seva opinió, sens dubte».

Si no comptem amb la veu dels adolescents i joves, no sabem com contribuir al vostre benestar.

Quins són alguns dels casos d'èxit o mesures eficients per a una comunitat més resilient?

Vam conèixer moltíssimes experiències molt interessants i variades; algunes van existir només durant la covid i després van desaparèixer, i d’altres s'han transformat i han continuat. Hi havia experiències de l'àmbit escolar, d'altres centrades en el marc d'activitats de temps lliure, d'esplais o de centres oberts i fins i tot d'inclusió de persones amb discapacitat.

Un exemple és la creació d'una ràdio que implicava docents de primària i de secundària i l'alumnat, i va ser una eina molt participativa i de comunicació important durant la pandèmia. D’altres són recursos pensats per a persones amb discapacitat o orientats a la població LGTBI, que durant la pandèmia van ser els grans oblidats.  

Gisela Gómez Casanovas