Vés al contingut
Niños jugando en un parque

La importància de fomentar la resiliència en els primers anys de vida

· 3 min

Compartir

Aquest contingut es va publicar originalment a Som Salut Mental 360 el dia 9/2/2024. Podeu veure'l complet en aquest enllaç.

Si parlem del concepte de resiliència, de la capacitat de l'ésser humà per a adaptar-se i superar situacions difícils o adverses del dia a dia i de refer-se del dolor, el neuropsiquiatra francès Boris Cyrulnik és una de les persones referents a nivell mundial. Ha dedicat gran part de la seva vida a estudiar els mecanismes de l'ésser humà per a combatre el patiment, partint de la seva experiència personal de superació d'experiències traumàtiques. Cyrulnik va sobreviure a la Segona Guerra Mundial i al nazisme amb sis anys d'edat, quan va perdre a gran part de la seva família a Auschwitz. És professor en la Universitat de Toló, a França, i ha publicat una vintena de llibres per al públic general, entre els quals destaquen ‘Els aneguets lleigs’, ‘Resiliència i adaptació’ o ‘L'amor que ens cura’. Actualment desenvolupa un projecte per al govern francès per a fomentar l'empatia des de les escoles bressol. 

En una estesa xerrada a la plataforma de divulgació i reflexió sobre criança i educació Aprendemos juntos de BBVA, el neuropsiquiatra parla sobre el concepte de resiliència i del seu foment en els primers anys de vida. Per al professor Cyrulnik, la resiliència està en marxa tota la vida, però els primers anys són molt importants. «La resiliència no és la mateixa quan som nens, abans de parlar, quan som nens i sabem parlar, quan som adolescents o quan som persones adultes. Els casos que accionen la resiliència no seran els mateixos.» 

Una de les claus que apunta per a crear societats altruistes, empàtiques i amb persones resilients és la segurització en la infància, és a dir, la creació d'entorns segurs i afectuosos per als nens i nenes, tant des de casa com als centres educatius. El primer pas per ajudar un infant a ser més resilient és transmetre-li seguretat en l'entorn familiar perquè pugui adquirir els factors i les habilitats que li permetran ser resilient. Quan creixem enfortits i amb seguretat, en el moment en què experimentem una experiència adversa i dolorosa, que són inevitables en el dia a dia, com que haurem après a suportar el patiment d'una forma saludable, patirem menys i evitarem sentir-nos angoixats.  

Allò que crea aquesta seguretat en la infància és el vincle familiar que es va teixint diàriament amb la quotidianitat, amb temps i amb paciència. En una societat accelerada i molt ocupada on les famílies amb prou feines tenen temps per a passar-ne amb els seus fills, el professor proposa alentir els ritmes de vida. «Perquè a les famílies hi hagi seguretat, cal alentir. I que aprenguin a cantar o a fer esport amb els seus fills. La clau és divertir-se per aprendre l'art de viure.» Un altre dels punts fonamentals que apunta per a desenvolupar resiliència en la infància és ensenyar a confiar en sí mateixos i en els altres, fomentant les capacitats d'altruisme i d'empatia.  

L'art i la resiliència 

Preguntat per si existeixen mecanismes del cervell per a superar o defensar-se quan vivim situacions difícils, Cyrulnik apunta que l'art juga un paper molt important. En el procés de resiliència, per a afrontar les adversitats, l'art és una molt bona eina i per això és important fomentar la funció artística des de petits. «Les obres d'art, molt aviat, des de la llar d'infants, els contes ensenyen els nens a expressar-se.»

Les produccions artístiques, explica, ens ajuden a superar les tragèdies intrínseques de la condició humana. «Les pel·lícules, els llibres o les obres de teatre expliquen tragèdies, expliquen històries emotives de gent que aconsegueix superar la tragèdia. I, per a nosaltres, són maneres de comprendre, però per als que senten dolor, és també una manera de demanar-li a l'artista que sigui el seu portaveu.» Per al neuropsiquiatra, l'art és una manera de representar la tragèdia de manera suportable, ja que els altres la poden entendre sense angoixar-se ni sentir-se incòmodes.  

Gisela Gómez Casanovas